La pesta a Vilanova de Palafolls
La pesta és una malaltia de la misèria, i no és casualitat que l’any 1651, a Catalunya, hi aparegui. El Principat fa deu anys que està en guerra, la dels Segadors, que va començar l’any 1640, i és escenari de la lluita entre els exèrcits espanyols i els francesos. Això vol dir saqueigs constants, destruccions, crema de camps de collita, allotjaments de soldats, assassinats, confiscació de bous, de carros, de barques... Això comporta un període crític, i és que arriba un moment que fa falta menjar, i ho trobem a tots els pobles: a Calella, a Canet, a Arenys. Des de l’any 1647-1648 no hi ha menjar, el comerç s’ha tallat, vénen els francesos i, tot i ser aliats, saquegen totes les cases; després, els espanyols, ho tornen a saquejar una altra vegada, hi ha una misèria impressionant. Hi ha situacions dramàti- ques: a Arenys de Mar es posen d’acord per assaltar totes les barques que passin per davant de la vila, estan tots preparats perquè quan vegin una barca puguin abordar-la; miren si porta blat, si en porta se’l queden i, si no, els deixen anar. Una vegada es van quedar amb una barca que portava blat i que anava cap a Barcelona i, és clar, els de Barcelona ràpidament es mobilitzen, vénen cap a Arenys... Hi ha desesperació.
Després de deu anys de guerra, doncs, trobem la pesta. No és casualitat, sinó que és la conseqüència lògica.
A Vilanova de Palafolls els metges ja declaren que hi ha el primer cas de pesta segur el 26 de juny de l’any 1651. Aquesta persona és la Magdalena Viadera, la muller de Pere Viader, que va morir l’endemà, el 27 de juny de 1651, i la seva anotació en el llibre de defuncions és molt clara: «Al 27 de juny 1651 morí Magdalena Viadera, muller de Pere Viader. Rebé lo sa- grament de la penitència. Fonch enterrada a la arena del mar per ésser morta del mal conta- giós.». Aquest és el primer cas, i a partir d’aquí s’encadenen successivament. Ràpidament, al cap de dos dies, mor el seu marit i igualment els seus fills. Estaven tots tancats a la barraca i van morir tots.
Quan es decretaven els primers casos de pesta les autoritats prenien una sèrie de mesu- res urgentíssimes, que són les mateixes a tots els pobles. Anomenen el batlle del morbo o mor- ber, i aquest és la màxima autoritat durant el període de pesta; ell decideix qui entra, qui surt, quines mesures s’han de prendre, i tallen els camins d’entrada i de sortida de la població, bé fent un forat per tal que no poguessin sortir els carros o posant-hi uns troncs, i gent vigilant.
Els pobles que tenien muralla la tancaven i punt, però els que no en tenien no podien garantir que no entrés ni sortís ningú. A pesar de tot, ells ho fan i instal·len la morberia, que és un hospital improvisat per als malalts de pesta, on anaven a morir, perquè d’allà curat no en sor- tia ningú. La morberia era provisional, és a dir segurament era feta amb fustes, i s’instal·la a mar, a la sorra de la platja. Allà fan un contracte amb un metge, que és el que visitarà els contagiats; tots els malalts de pesta són allà i els familiars es troben en barraques al costat –abarracats, que en diuen– durant quaranta dies; els donaven menjar, els el deixaven a fora i ells mateixos sor- tien, l’agafaven i tornaven a entrar, però també hi havia gent armada que vigilava que ningú sortís, i si algú intentava escapar-se el mataven. Amb això eren molt estrictes.
Trobarem que al cementiri vell, que és el que hi havia al voltant de l’església, sí que s‘hi enterra algú, però molt pocs. A la majoria de la gent la trobem enterrada a la platja, a l’arena del mar, que és allà on hi havia la morberia. Alguns, com que ja els han tancat a casa seva, quan moren ja no els traslladen i són sepultats a l’hort, a l’eixida. Molts són enterrats a la riera, i també trobem que gent que tenia una barraca a la vinya es traslladava allà pensant que fugiria de la pesta i en canvi també hi moria.
De l'article "La pesta de 1650-1654 a Malgrat: impactes psicològics i demogràfics" per Francesc Forn i Salvà. MATINALS quaderns d'història local 1. Ed. Arxiu Municipal de Malgrat de Mar
